INDUMENTÀRIA MASCULINA TRADICIONAL VALENCIANA

La indumentària popular valenciana, estudiada com cal per la gent que a açò es dedica, correspon a dues grans èpoques, que transcorren des del primer terç del segle XVIII fins el primer terç del segle XX.

Les dates són només indicatives. No són rígides ja que no es poden aplicar d'igual manera a tots els pobles i comarques de la Comunitat Valenciana, ja que pel mig hi ha condicions de caràcter econòmic, de comunicacions o conservadorisme que fan que la gent dels pobles vaja incorporant-se més o menys lentament a la moda.

Les classes populars també van adoptant els canvis segons milloren possibilitats econòmiques, però com que la comunicació amb la ciutat és lenta, és molt comú el fenòmen dels pobles que s'han botat algunes modes sense haver-ne tingut notícia. També hi ha raons de tipus geogràfic que condicionen el retard de les innovacions en el vestit, el nuclis rurals o semi-rurals allunyats de les pincipals vies de comunicació, podien viure molt de temps al marge dels últims canvis de la moda. El vestir ha estat sempre "conservador" per raons de tipus econòmic, entés en el doble sentit: per fer durar la roba durant molt de temps i per no voler alterar massa el disseny. En principi, existeix la necessitat d'allargar al màxim la vida del vestuari ja que nomalment l'aixovar de roba servia quasi per a tota la vida del matrimoni i fins i tot una part passava als hereus. També el clima és un element condicionant de les variacions en la indumentària tradicional.

A banda de les condicions esmentades, l'existència d'unes matèries primes i la possibilitat o necessitat de desenvolupar una indústria manufacturera, fa que en algunes zones aparega una producció artesanal que afavoreix l'ús de determinats tipus de teixits d'orige local o pròxim.

En conjunt, la indumentària valenciana, amb l'excepció d'algunes peces heretades del passat com els saragüells (de procedència morisca o mediterrània), respon a variants locals de l'estructura de la moda europea occidental, amb influència bàsicament anglo-francesa. Este model anglo-francés és copiat per la minoria dirigent del país, la gran aristocràcia que seguia el dictat directe de la cort. La classe popular intentava imitar, a més o menys distància estos patrons de la cort, però que mai no reproduïa exactament.

Dues etapes:

Durant el primer període (primer terç de segle XVIII fins mitjans del segle XIX), la gent va alternant una mateixa peça segons el gust o la moda de cada moment.

El canvi de període es donà quan esta peça fou arraconada i substituïda per un altra que fa una funció idèntica o semblant. En este moment és on la Jupa masculina és reemplaçada per la jaqueta o brusa.

El segon període (mitjans del segle XIX- primer terç del segle XX) és quan la revolució de la moda ja és més profunda i canvia l'estructura mateixa del vestit. Els homes ja es posen pantalons llargs i s'estén la brusa, peça que va substituint el jopetí i la jupa. Esta brusa en principi es porta per dins de la faixa i posteriorment va solta per damunt d'esta, manera en que ha perdurat fins als nostres dies i que han adoptant les Falles.

Estava ben diferenciada la roba de feina quotidiana, la "d'anar net", la de mudar-se i la de festa. Dins de la roba de festa encara es distingia si es tractava d'un diumenge normal o els anomenats "Diumenges del Nostre Senyor" i festes assenyalades com el Corpus, Nadal o d'altres festes majors. També hi havia festes dins del cicle individual o familiar que es prestaven a estrenar roba o a lluir-ne la més bona que es tenia. Eren festes ocasionals i les de passatge: noces, batejos, etc.

Hi havia oficis que condicionaven l'ús de determinades peces d'indumentària directament funcionals, o determinades activitats que demanaven unes peces específiques de roba. Probablement açò estava en relació amb la dificultat de rentar certs teixits o de guardar i resguardar les robes més "mudaores".

Per a les activitats quotidianes, l'home portava com a mínim calçotets o saragüells camisa de llenç i faixa.

CALÇOTETS: Es duien sota el calçó quan ja es portava pantaló, fins sota el genoll, lloc on es lligaven amb vetes.

SARAGÜELLS: També anomenats camalets. Són uns calçons amples que no arriben més avall del genoll; es una peça de reminiscència morisca, que es combina amb les altres peces del model anglo-francés; habitualment eren fets de teixit de llenç. En l'hivern es posaven els saragüells de negrilla i de llana, més curts i no tan amples com els de llenç.

CAMISA: Cobreix el cos desde els muscles fins els genolls. Van oberts per davant fins a la cintura i les més antigues s'arrepleguen frunzides al coll. Més tard apareix el coll de tireta, la camisa es fa més curta i s'obri completament de dalt a baix. Les de treball eren fetes de llenç. Després podia afegir-se'n peces per resguardar-se del clima més dur.

CALÇÓ: Normalment de drap, va ajustat al contorn de la cuixa fins als genolls sota els quals es col·loquen amb una pestanya. Predominaven els colors foscs: negre, burrell, morat, etc.

JOPETÍ: És l'evolució del gipó masculí del segle XVI. És una peça sense mànigues que arriba fins a la cintura (els dels senyors, que es porta baix de la casaca, és més llarg ). En la primera època portaven solapes o coll girat, que després desapareixen.

FAIXA: És una tira de roba de cotó, estam o llana. Té uns dos metres de llarg amb la qual l'home s'aguanta els calçons o els saragüells. Acaba en un flocall als extrems, cosits a manera de butxaqueta. Eren de colors diversos, però només ha perdurat el negre fins als nostres dies.

A l'estiu, l'home no portava calces ("Camalets a cames crues") o potser portava calces de traveta sense peal. Espardenyes i un mocador al cap completaven la indumentària en dies que no fera massa fred. A l'hivern duien calcetins i fins i tot peücs a les comarques més fredes.

Tant l'home com la dona quan fan tasques de camp porten, a més del mocador de cap, grans capells de palla per protegir-se del sol i de la pols, sobretot en certes activitats com la batuda.

Els teixits que utilitzen les valencians en les robes de feina, a banda d'aprofitar les teles velles d'altres peces, són els que tenen major resistència: el llenç, les barretges amb càmen, el drap o el jute. Tots ells tenen colors tirant a neutres, sobre tot els que són de neteja difícil. En acabar la feina, l'home es mudava de roba i s'arreglava per mampendre altres activitats més descansades i netes, o bé per descansar, fer visites o festejar.

Sobre la camisa de llenç es posa el jopetí. Per damunt de la faixa, si no porta jupa, i per sota, si pensa posar-se esta peça. Per al cap, a més del mocador; nugat de les diferents maneres (de farol, de becs llargs o curts, de fumerol, de rotllo, arreplegat cuapenjant,...), podia posar-se alguna de les diferents classes de capells:

LA MONTERA: Capell cònic de drap o vellut.

LA RODINA: D'ala ampla i copa troncocònica.

EL CALANYÉS: D'ala estreta i copa troncocònica més alta que la rodina.

A l'hivern per eixir al carrer, el homens podien portar el capot, generalment de burrell o d'altra roba gruixuda, amb mànegues, sovint amb caputxa, que es lliga a la cintura i es pot dur també per a la feina. Per a més mudar poden dur capa llarga des del coll fins als peus, oberta per davant i sense mànegues, amb coll alt i mesclavina, o bé es posaven als muscles una manta que era de fet la peça masculina d'abric més escampada, les més antigues estaven teixides a ratlles de colors, dibuixos geomètrics i duien un extrem cosit a manera de bossa (el corrinxol, cornaló o corn).

Com a bosses o sac, els homes duien a l'esquena les alforges, que consten d'una sola peça llarga i doblegada per extrems de tota mena de mides i teixits. Les més vistoses estaven teixides com les mantes: a ratlles, quadres o dibuixos geomètrics.

Es mantenia el costum d'estrenar alguna peça o vestit per la Puríssima, per al Corpus o per a les festes patronals: les mares ni es plantejaven posar als fills un dia d'entre setmana la roba que haurien de lluir els diumenges o dies de festa.

La jupa amb mànegues (posada o penjada al muscle) és mes pròpiament una peça de vestir: probablement és una evolució de les casaques del segle XVII. Acurtada fins a la cintura i originàriament sense coll ni solapes, que s'afegirà més tard, evoluciona cap a la forma de la jaqueta. De vegades, la jupa i el calçó estaven confeccionats de la mateixa tela i amb els mateixos colors.

Entre els homes podíem trobar, per a les festes grosses, els vestits complets de ras, de merí, de drap o de vellut. Amb les camises de fil brodades, els jopetins de teles de seda o de vellut, brodats. Així mateix duia faixes de seda llisa o ratllades i si eren de cotó, aleshores brodades. Les calces eren blanques, subjectades amb lligacames i adornades amb escarapel·les. Si era temps de fresc, es posaven les mantes adornades amb arboços i els més rics capes. El capell propi dels dies de molta festa o de les ocasions solemnes era el cossiol, de forma troncocònica invertida i d'ala menuda.

La denominació de Torrentí per al vestit masculí de calço curt, ve possiblement perquè quan a València esta moda ja havia passat, els de Torrent encara la portaven.

A tota la Comunitat, vestir-se de llaurador o llauradora equival a emprar unes robes més antigues que este ha conservat més temps que la resta de la població. Encara hui, en qualsevol poble, veiem homes que porten faixa, brusa o espardenyes com es feia fa més de mig segle.

INFOGRAFIA RESUM

Més informació al següent enllaç:
http://www.blogdanses.es/indumentaria-tradicional-valenciana-des-del-rigor-lemocio-entrevista-amb-pilar-higon-modista-indumentarista/