Al diccionari, la indumentària és el conjunt de totes aquelles coses, distintes en matèria i forma, que serveixen per cobrir-se i vestir-se. Durant molt de temps, sobretot en regions de clima càlid, la necessitat de cobrir-se el cos no tenia sentit, tant és així, que esta necessitat va estar precedida simplement per un desig d'adornar-se, suscitat per una tendència artística innata, per superstició o per la necessitat de fer por.
Suposem que l'home sentiria la necessitat de vestir-se a conseqüència d'una disminució de la seua resistència física, a causa de canvis de clima o d'emigracions cap a les zones gelades. També és probable que la idea de cobrir-se no fóra suggerida en un principi per motius de pudor; este sentiment fou afavorit pel vestit però, és quasi segur que no determinaria el seu ús.
Durant I'Edad de Bronze i Ferro, la humanitat va fer progressos bàssics en diversos camps, entre ells, el de Ia indumentària. Els pobles més evolucionats s'iniciaren durant esta època en la ramaderia i l'agricultura: estes dos activitats fonamentals proporcionaren a I'home fibres animals (llanes) i vegetals (lino). Posteriorment, començà a utilitzar-se el cotó i la seda, introduïda al mediterrani pels indis i els xinesos.
En un principi, la confecció del vestuari fou realitzada per les dones però més tard, també els homes participaren en la confecció de vestits i calcer. La confecció de teles, vestits i accessoris diversos arribà al seu grau de perfecció durant els segles XV i XVI, quan el floriment de les condicions econòmiques d'algunes classes socials van fer possible les noves exigències sentides en els segles anteriors.
En aquest estudi sobre indumentària valenciana, prenem com a punt de partida el segle XVIII, no per predilecció per este segle, sinó perquè el nombre de vestits anteriors a esta època és molt escàs. Per norma general, els vestits més antics els trobem a museus d'indumentària (cas dels fons d'indumentària femenina al Museu Nacional de Ceràmica), antiquaris o arques familiars amb vestits de l'época. També són molt valuoses les aportacions realitzades al segle XIX pel Romanticisme, que pretenia mantindre tot allò que era pintoresc. En aquell moment s'arreplegaren dades i material que encara trobem a l'alcanç de la mà.
En les mostres que conservem, observem que el vestit de valenciana està sempre baix la influència dels canvis al llarg del temps. Les classes populars es miraren en els aristòcrates i cortesans, i tractaren d'imitar-los. Gràcies als grups folklòrics, els vestits populars estan mantenint-se com eren en un principi.
Si fem cas a l'opinió popular (fallers i falleres) ens trobarem amb un vestit de valenciana que ratlla un conjunt d'elements cridaners coberts de lluentons (lentejuelas). Este concepte és totalment fals, ja que el vestit de valenciana és un equilibri perfecte d'elements que es complementen uns amb els altres. Cada element està complint una funció i els colors estan ben harmonitzats. No va cobert de lluentons. És un vestit ric però no carregat. La riquesa ve donada per la qualitat dels teixits i per I'or, l'argent, les perles i les maragdes de l'adreç.
El vestit de valenciana és un homenatge a la seda ja que la tela, les cintes i el terciopel són d'este teixit. En este vestit no s'admeten modes, ni en forma, ni en confecció, ni en la resta d'elements. És d'una forma i no es pot variar, doncs al contrari seria una disfressa i cauria en l'extravagància. A més a més, hi ha tanta varietat de dibuixos, teixits, adorns i brodats, dins la línia clàssica, que permeten que el vestit no es convertisca en qualsevol uniforme carent de personalitat. Este vestit conserva molts elements de l'època dels Borbons, ja que el vestit en sí, sense davantal ni mocador, és en essència el vestit de la dona espanyola del segle XVIII. La característica general és que estan tallats per la cintura, de la mateixa manera que els vestits de l'època.
El complement de Ia indumentària ha de ser el que pertoca. Cada època té el seu vestit i el seu monyo. Fins ben entrat el segle XX, les dones conservaven els cabells llargs durant tota la seua vida, el pentinaven arreplegant-lo darrere el cap. Només el tallaven en cas de malaltia o com a càstic, promesa o sacrifici. Per la complexitat del monyo era normal que les dones foren ajudades per una altra persona.
Existeixen certs elements que ajuden a l'elaboració i manteniment del pentinat i que poden incloure com a joies.
PINTA
El seu origen sembla eixir de la transformació de l'objecte que passa de servir per a pentinar-se o lligar el cabell, a deixar-se al cap, convertint-lo en un motiu ornamental. És lleugerament còncava en sentit horitzontal per a adaptar-se a la forma del cap.
Té dues zones ben diferenciades dins de la mateixa part: la inferior amb pues i la superior que serà visible per dalt del monyo. La part exterior sol dur una cenefa ribetejant-la i un discret adorn al centre; estos adorns són amb relleu o gravats, mai calats ni amb pedreria. La Pinta es col·loca entre el monyo traser i el cap. Les pintes poden ser rectangulars o triangulars. L'adaptació popular ha fet col·locar la de tamany més gran darrere i les més menudes acompanyant a una tercera. Els materials dels que estan fetes solen ser argent, argent sobredaura i llató. D'ús posterior són les pintes de conxa, ós o altres materials.
RASCAMONYOS
També denominades agulles, són la peça fonamental per a la realització del pentinat. És un objecte cilíndric en forma de tub, compost de dues peces: espasa, que és punxant i canó, que és cilíndric i hueco i subjecta el monyo. S'acoplen l'una dins de l'altra. Acaben lateralment per dos aplics en forma de botó o bola, que solen estar adornats per espillets, pedres semi-precioses o perles, segons el gust o els mitjans de l'arna. Sol ser esfèrica, en disc o en forma d'ametla o fulla. El nom de rascamonyos procedeix del costum de les dones que, en no desfer-se el monyo tots els dies, l'utilitzaven per a poder rascar-se si en tenien molèsties.
ARRACADES
Són de formes molt variades. Van adornades amb maragdes, perles o espillets. Amb un cert ordre podem parlar de polca, raïms, barquillos, de balcó, barquetes, de pardalet o de la Verge.
JOIA
És un brotxe gran que va col·locat o damunt del mocador o també penjant al coll mitjançant una cinta, collar o cadena. Pot tindre una forma semblant a la de les arracades o forma de llaç del que penja una creu. Les dones també s'ornamentaven amb polseres o manilles i també amb anells. Les sabates de vestir també eren ornamentades mitjançant hebilles.
CAMISA o CHAMBRA
És una peça indispensable ja que s'utilitzava igualment per sota el gipó i com a camisó, ja que arribava fins el genoll. Solia ser de fil, batista o lino. La part de dalt constava d'un escot, ampli, quadrat o redó, que duia cosit al borde una puntilla frunzida que, en ocasions, es frunzia mitjançant una llista o cordó. Amb la finalitat d'introduir la peça pel cap, es feia una obertura a l'altura del pit, passada per un botó o llaç. A la part inferior d'esta es feien uns petits brodats que podien ser inicials o corets. Les manegues eren curtes i de farol i també acabaven en una tirilla i en una puntilla frunzida.
CAMETES
També conegudes amb el nom de calça interior, saragüell de dones o pantaló interior. Començà a gastar-se al segle XIX. Es tracta d'un pantaló de llenceria lleugerament més curt que les sinagües. La part superior arribava fins la cintura on es distribueix el vol, continua amb dos camals o perneres. Estaven fetes de fil i teles fines i rematats de puntilla i entredosos.
CALVA
Cobreix de forma ajustada el peu i la cama fins el genoll. El seu objectiu primordial era protegir-se dels agents externs. Tenint en compte la climatologia valenciana, la dona solia prescindir d'ella i només ficar-se-les en ocasions festives. Poden ser llises o calades, d'un color o combinades.
LLIGACAMES
S'ajustaven per sota el genoll i acabaven en un llaç que podia ser una simple cinta o una cinta teixida a casa. Els lligacames més rics acabaven en borles o flecs. Duien inscripcions i al·lusions amoroses.
SINAGÜES
Van directament damunt de la camisa. No tenia per què ser una només, es podien ficar unes quantes, l'una damunt de l'altra. És com una falda interior, confeccionada en materials similars al de les camises.
La seua llargària depenia del llarg de la falda, el seu perímetre oscil·lava entre tres i quatre metres. El vol s'arreplegava en xicotets plecs i estaven units per una cinta. Hi havia dues cintes i els plecs es distribuïen en davanters i trasers. La part darrera mesurava el doble que la davantera i la part de baix anava adornada amb teles, cordons, brodats i puntilles. Quan més riques eren, més amunt es ficaven.
FALTRIQUEIRA
És com una bossa o butxaca que va damunt de les sinagües nigada mitjançant unes vetes a la cintura. El teixit, la forma i el color van al gust de la persona que ho duu.
TIPUS DE FALDES:
· Refaix
D'ús semiexterior o exterior ja que podia ficar-se damunt de la sinagüa o com a falda. Podia servir com a protecció del fred i per a les tasques domèstiques i de camp. S'utilitzaven més a les zones de l'interior. El material del que estan fetes és el pany, llana o banyeta. Té colors llisos amb predomini del roig i del groc i estan brodades amb cenefes. També poden anar a ratlles en forma horitzontal o vertical.
· Sadalejo
S'utilitza com a vestit exterior, encara que també es pot portar baix d'una altra falda. La diferència més marcada amb els altres tipus de faldes està en el material que s'utilitza per a confeccionar-la. Estes solen ser muselines, indianes (tela de cotó decorada amb estampació), sarases, etc. El Sadalejo s'utilitzà durant I'últim terç del segle XIX, inclòs durant el segle XX.
· Guardapeus
A pesar que no és una falda típicament valenciana, ha sigut un dels tipus de falda més utilitzats per la dona valenciana. El material del que està teixit és la seda, la falda és llisa o estampada, espolinada, adomascada o brocada. Els colors més utilitzats eren el blau i el verd. Ests tipus de falda duia a la part de baix com un volant, denominat farfalar, d'uns 20 cm. d'amplària, confeccionat: amb un teixit de diferent composició i color que la falda. També podia dur guarnicions propet de la vora, com poden ser galons o puntilles daurades.
Per norma general, totes les faldes tenen una amplària de 4 metres i la distància que les separa de terra varia depenent de l'època i la moda. El frunzit va repartit propocionalment per tota la falda, a mesura que transcorre el temps, la taula davantera de la falda va fent-se més gran.
TIPUS DE COSSOS:
· Justillo
És una peça molt generalitzada a totes les comarques. Cobreix el cos des del muscle fins la cintura, cenyint i ajustant el tronc. Oprimeix el pit, i per a acoplar-se al vol de la falda i duu uns talls que delimiten unes aletes. Va obert per davant i passat mitjançant un cordó que pot estar visible o amagat al forro. Per augmentar la rigidesa de la pega es col·loquen, entre el forro i la tela, uns reforços tals com branques d'olivera o espart. La punta davantera pot ser més o menys gran, depenent de la persona que ho duu i pot ser triangular, quadrada o redona.
· Gipó
És una pega molt similar a l'anterior però este està provist de mànegues estretes i estan molt pegades al braç. Pot ser mànega llarga o curta. La terminació del puny pot anar ajustat mitjançant botons, manganetes o puntilles. Els materials dels que estan fets, així com els colors, són variats. Poden ser tant sedes com llanes, amb dibuixos o sense ells.
MOCADOR DE COLL
Per error, se'l coneix com manteleta. Consisteix en un quadrat de tela. La seua composició potser de lino, cotó, seda o llana, encara que també potser de seda, tafetan, clarín o tul. El color predominant és el blanc, però també es gasten altres, com puga ser el negre. Anaven brodats o amb incrustacions de puntilles o vainiques. Es col·loca doblat en forma de triangle. Es fica damunt l'espatlla, ficant les dos puntes que pendien damunt del pit, creuades o anudades, inclòs dins del justillo o gipó.
Originàriament servia per a tapar-se l'escot i la puntilla del coll de la chambra.
Aquells mocadors en forma triangular, ho son perquè s'han tallat, be per gust de I'usuaria o per partició de I'herència.
DAVANTAL
Probablement va sorgir com element protector. No hi ha cap norma que ens parle sobre l'amplaria o llargaria d'este, ja que això anava a gust de la usuària. Les teles que s'utilitzaven eren similars a les dels mocadors. La seua forma podia ser quadrada, rectangular o oval i anava arreplegat en xicotetes lorces en una veta o cinta, rodejant la cintura i passat a la part trasera amb un llaç. En ocasions, els motius o brodats del davantal i del mocador, eren iguals o similars, el qual no vol dir que per necessitat deuen de ser-ho.
CINTES
Eren elements de qualitat i coloristes. El més comú, era col·locar-les al voltant de la cintura o del coll.
El material del que estan fets sol ser seda, tafetà, mouré, terciopel, etc. També podien dur flecs, lluentons o puntilles d'or i argent. A banda de tots estos elements, hi ha molts altres que són complements del vestit de la dona valenciana, com puguen ser: palmitos, mocadors de mà o sabates.
INFOGRAFIA RESUM
Podeu veure un exemple a aquest enllaç:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada